A VEGADES PENSO QUE JA NO PUC MÉS

 

El fet de ser mare té una gran quantitat de recompenses que, tal i com deia la meva mare, valen més que tot l’or del món. Una mirada, una abraçada d’aquelles que estoven el cor, un fart de riure fent una muntanya de mares, pares i fillxs a sobre del nostre llit, un concert de bateria  improvisat….

 

I també, el fet de ser mare té una altra gran quantitat de moments de supervivència, moments en els quals penso que ja no puc més.

Us heu fixat que els nenxs trien els pitjors moments per muntar un “sidral” o que fan una rabieta en les situacions més inoportunes? Quan hem d’anar a una reunió de l’escola, a un curs de la feina, quan hi ha alguna visita a casa o estem parlant per telèfon (estic convençuda que mai, mai, mai els vostres fillxs us han vingut a explicar o a demanar alguna cosa quan esteu parlant per telèfon, oi que no?). JUST QUAN NO TENIM DISPONIBILITAT PER ELLXS!! El tema és que no podem deixar de fer tota aquesta colla de coses per evitar la rabieta, normalment quan es produeix és possible que ja faci molta estona que sent que no estem prou atents amb ellx.

Probablement, abans de tenir fillxs moltxs de nosaltres pensàvem que els nenxs només ploraven quan tenien gana, son o anaven brutxs, sobretot nadons molt petits. Després neixen els fillxs i quan ja hem esgotat totes aquestes possibilitats i el nostre fillxcontinua plorant apareixen les preguntes “perquè plora? Què li passa?”. En aquest moment és quan  podem sentir esgotament i frustració.

Els nenxs ens reclamen constantment i, a vegades, ens sentim sense espai per cobrir les nostres pròpies necessitats personals i de parella. Ens fa por ser absorbits per les seves necessitats…”i jo què?? Quan és el meu moment?”

 I és que educar-los i cuidar-los requereix una entrega física i emocional que sovint és més gran de la que estem preparats per donar. Cal tenir en compte que  arriben al món sense cap mena d’autonomia. Fins als 9 mesos, més o menys, i això els que gategen, no són capaços de desplaçar-se per ellxs mateixos/es, depenen de nosaltres per la seva supervivència i suport emocional i ens necessiten per tal que els fem de mitjancers entre allò que senten i el que perceben a fora.

Els nenxs necessiten braços, mirada, contenció, connexió amb els seus ritmes

 

A més d’entendre el que necessiten, també ens cal la disposició emocional per oferir-los-ho.

 

Parlem-ne?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *