LA RÀBIA

La ràbia és potser una de les emocions més controvertides. Em fa l’efecte que no m’equivocaré de gaire si dic que, a la majoria de nosaltres, ens han ensenyat que no està bé mostrar la ràbia. No és correcte ni socialment acceptable enfadar-nos, probablement ens han fet sentir culpables per estar enfadats i ens han dit que gairebé era un pecat expressar-ho. Estar enfadada a casa meva no era un delicte menor; era directament un crim.

 

D’acord, doncs què fem amb la ràbia? Si no la podem expressar perquè no queda bé (i segons com la manifestem podem arribar a fer mal als altres) què en fem, ens l’empassem? Fem veure que no estem enfadadxs quan per dintre estem que mosseguem?

 

Amb els nostres fillxs intentem ser pacients; de fet sovint ho intentem ser tant que acabem per explotar. Com que ens fa por que la nostra ràbia els pugui perjudicar ens aguantem, igual que aguantem la respiració sota l’aigua. Ens els dos casos, però, la nostra capacitat d’aguantar és força limitada (no és gaire útil empassar-se-la….)

 

La ràbia, com el refredat, és un tema recurrent. Potser no ens agrada sentir-la o expressar-la, però no la podem ignorar. Si ens hi fixem, sovint sabem què ens fa enfadar (les situacions són predictibles) tot i això la ràbia sol aparèixer de manera sobtada i inesperada. Encara que duri poca estona, aquest moment ens pot semblar etern.

 

Quan perdem els papers, actuem com si haguéssim perdut el seny. Diem i fem coses que no desitjaríem ni als nostres enemics. Cridem, insultem i ataquem. Quan ja hem explotat ens sentim culpables i ens prometem no fer-ho mai més. Però la ràbia torna a aparèixer…

 

Aquesta afirmació de “no ho tornaré a fer més” sovint és poc útil i sembla que atia més el foc, quan més  aguanto la respiració més forta és la inspiració que haig de fer després…

 

La ràbia, com l’aigua desbocada, no es pot aturar, és un fet que cal reconèixer i estar preparats per gestionar-la. Una casa en pau no depèn d’un canvi sobtat carregat de bona intenció per part de tots. Però sí que depèn d’una comunicació respectuosa que, metòdicament i a base de pràctica, ajudi a reduir les tensions abans que aquestes ens portin a explotar.

 

Les mares i pares emocionalment saludables no són santxs. Són conscients que estan enfadadxs i ho respecten, utilitzen aquesta emoció com una font d’informació per poder saber què els preocupa. D’aquesta manera les seves paraules i els seus sentiments són congruents.

 

A l’educació dels fillxs hi ha un lloc pels pares que s’enfaden. Podem expressar que estem enfadats sense atacar la seva personalitat o el seu caràcter de manera que els fem d’exemple sobre com expressar la ràbia sense perill.

 

Expressar la ràbia de manera que suposi

una mica d’alleugeriments als pares i mares,

una mica de perspicàcia als fillxs

i cap efecte secundari a uns ni als altres

Haim G.Ginott

                                                                                  

 

Evidentment no es tracta de renyar als fillxs davant d’altres persones ja que fa que es sentin pitjor, reaccionin pitjor i, per tant, és possible que encara ens enfadem més.

Hi ha una relació directa entre com es sent un nenx i com es comporta

 

No ens interessa crear o allargar onades de ràbia, desafiament, represàlies o venjança. Al contrari, volem poder-nos explicar i, a l’hora, permetre que els núvols de la tempesta s’evaporin.

 

Per mirar de preparar-nos pels moments de tensió podem aprofitar els moments de pau i reconèixer que:

 

  • Podem acceptar que a vegades ens enfadem amb els nostres fillxs
  • Tenim dret a enfadar-nos sense culpa ni vergonya, sentim el que sentim
  • Sempre que no perjudiquem a ningú, tenim dret a expressar el que sentim. Podem expressar la nostra ràbia sense atacar el caràcter o la personalitat dels fillxs.

Podem expressar la nostra ràbia sense atacar el caràcter o la personalitat dels nostres fillxs

 

Parlem-ne?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *