ELS MEUS FILLXS ES BARALLEN

Ja som a la primera setmana de setembre.

Estàs resant perquè sigui el dia 12 de setembre i comenci l’escola?

Abans de capficar-te en el que encara ha d’arribar, digue’m, se t’ha fet llarg l’estiu?

Probablement el vas començar amb moltes ganes de disfrutar de temps lliure, de sol, aigua, bona companyia.

Foto feta per la meva filla i penjada amb el seu permís.

Potser també la idea era aprofitar aquest temps per fer tot allò que no tens temps de fer amb la família durant l’any.

 

I estar pels filxls, i jugar amb ellxs, i…mirar com es barallen, i intentar aturar les baralles, i cridar perquè parin de barallar-se, i perdre els papers i respirar per recuperar-los, i…

 

I és que els meus fillxs es barallen, sí, i a vegades es barallen molt. I sovint em posa a mil que ho facin, voldria que s’avinguessin, que juguessin junts, que els vingués de gust passar estones plegats. I la realitat no sempre és com jo voldria. Amb el temps he après dues coses sobre les baralles:

  • una, que el conflicte i les baralles són font de vida, no hi ha vida sense conflicte
  • dues, que quan més m’hi fico i intento parar-les, més grans i intenses es tornen.

I és que negar sentiments i emocions fa que s’intensifiquin.

I quan intento arbitrar en les seves baralles resulta que acabo fent de jutge de manera que inevitablement decanto la balança a favor d’unx i, en conseqüència, en contra de l’altre.

El que rep la sentència favorable es sent poderós i superior al que “ha perdut”, i el que la té en contra es sent humiliat i s’enrabia amb l’altre i, de pas,  amb mi perquè no li he fet costat:

“ostres mama! És que sempre estàs de part d’ell/a! L’última vegada ja va triar ell@, ara em toca a mi!! Mamaaaaaa!”

D’acord, doncs què faig? Deixo que facin el que vulguin? Que es peguin fins que es facin mal? (el meu pare em deia “mateu-vos però no us feu sang”).

Tot i que ja sabeu que solo dir que, qui més coneix als vostres fillxs sou vosaltres i que jo no sóc qui per dir-vos què heu de fer, sí que us vull dir que en aquests casos va molt bé utilitzar sobretot un dels cinc sentits dels quals parlava Carles Capdevila , el sentit comú.

Segons el grau de “perill” de la situació ens podem mantenir al marge i pensar que, a través dels conflictes i baralles amb els germans, els nostres fillxs estan aprenent a relacionar-se a la vida.

Quan el nivell de la situació augmenta és moment d’intervenir que no vol dir, en cap cas, fer de jutge. Podem intervenir atenent el que sent un@ i el que sent l’altr@, cadascú té el seu propi punt de vista, i tots són legítims! Els nostres fillxs (i nosaltres) sentim el que sentim, això no ho podem evitar, la qüestió és què fem amb això que sentim.

El conflicte és font de vida

La nostra funció com a mares i pares és acompanyar-los mentre expressen aquesta emoció que estan sentint d’una manera que no ataqui a l’altre.

I, si hi ha atac, atendre a qui ha rebut sense atacar a l’atacant.

Un cop atès  podem acompanyar a qui ha atacat i ajudar-lx a adonar-se del seu comportament, escoltar de veritat què és el que estava sentint en aquell moment i  veure què pot fer per tal de fer sentir millor a  qui ha rebut l’agressió.

Parlem-ne?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *