A VEGADES HI VEIG

Photo by rac cr 483915 unsplash on Unsplash

Ser mare ha representat, i continua representant cada dia, un repte per a mi. És un regal, i no només en el sentit bucòlic (que també ho és a vegades, seré sincera, estimo els meus fills amb bogeria) sinó en el sentit que em permet VEURE.

Ho escric així, en majúscules, perquè realment ho sento així. MIRAR de veritat, amb els ULLS, amb el COR, i poder VEURE.

VEURE què hi ha darrera el comportament dels meus fills, què m’estan dient quan reclamen amb insistència la meva atenció (mama, mama, mamaaaaaaaa!)? Què em volen mostrar quan es reboten davant d’una frase que els he dit, d’esquena, mentre estic fent el sopar o escrivint aquest text?

Què és el que realment necessiten en aquests moments? Quan s’enfaden perquè no els agrada el que hi ha per dinar:

“quina merda, té un color fastigós, què és això que hi ha per dinar? Jo no en penso menjar!”

Què els està passant? Sovint, la nostra reacció automàtica és dir:

“doncs mira, és el que hi ha i s’ha acabat, és que et penses que això és un restaurant? Tu saps el fart de córrer que m’he fet per fer el dinar i que el tinguis a punt? I m’ho agraeixes així?”

 

Si ens prenem uns moments per respirar, a vegades moooolt profundament depèn del dia que haguem tingut, i MIRAR més enllà del seu comportament potser podrem VEURE que el dinar no és la causa del seu comportament. Pot ser que el seu matí haig “set de merda” ,com dirien els  adolescents de casa, que hagin tingut una discussió a classe, que s’hagin sentit humiliats en alguna situació, que tinguin gana, calor i son (sí, encara que siguin adolescents, aquestes coses els afecten i molt, a mi encara em passa a vegades…).

Pot ser que necessitin…..què poden estar necessitant? Sabeu que solo dir que no existeixen varetes màgiques, que no hi ha cap manera d’aconseguir que una altra persona faci alguna cosa que nosaltres volem per art de màgia.

 

La idea és CONNECTAR amb ellxs

ESCOLTAR amb els ulls

VEURE amb les orelles

i SENTIR amb el cor

I respirar

RESPIRAR

respirar

com si ens en depengués la VIDA

 

 I OBSERVAR què li està passant al meu fill@. Posar nom al que pot estar sentint, permetre que ho senti i acompanyar-lo en el camí.

“ah, veig que t’imaginaves que hi hauria una altra cosa per dinar i que no t’ha fet gens de gràcia veure el que hi ha”

Si veig una cara vermella i unes aixelles suades puc intuir que té calor:

“i has passat molta calor, et vols refrescar una mica mentre et porto un got d’aigua fresca o prefereixes dinar primer i descansar després?”

 

Potser no podrem resoldre ni fer allò que ens estan demanant (realment només tinc això per dinar i no tinc temps ni ganes de cuinar res més) però sí que podrem acompanyar-los en el que estan sentint. Potser el que realment necessita és una cara amiga, que escolti, que entengui (més enllà de les queixes sobre el menú) que es sent confús, enfadat i que necessita expressar-ho. Simplement alliberar-se de tot allò que l’ha estat carregant durant el matí, saber que l’escoltem sense opinar, aconsellar, cridar ni fer retrets….

 

Potser el que necessita és que hi siguem de veritat i que mirem de veritat

 

Darrera de cada comportament hi ha una NECESSITAT

 

Parlem-ne?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *