A VEGADES HI VEIG

Photo by rac cr 483915 unsplash on Unsplash

Ser mare ha representat, i continua representant cada dia, un repte per a mi. És un regal, i no només en el sentit bucòlic (que també ho és a vegades, seré sincera, estimo els meus fills amb bogeria) sinó en el sentit que em permet VEURE.

Ho escric així, en majúscules, perquè realment ho sento així. MIRAR de veritat, amb els ULLS, amb el COR, i poder VEURE.

VEURE què hi ha darrera el comportament dels meus fills, què m’estan dient quan reclamen amb insistència la meva atenció (mama, mama, mamaaaaaaaa!)? Què em volen mostrar quan es reboten davant d’una frase que els he dit, d’esquena, mentre estic fent el sopar o escrivint aquest text?

Què és el que realment necessiten en aquests moments? Quan s’enfaden perquè no els agrada el que hi ha per dinar:

“quina merda, té un color fastigós, què és això que hi ha per dinar? Jo no en penso menjar!”

Què els està passant? Sovint, la nostra reacció automàtica és dir:

“doncs mira, és el que hi ha i s’ha acabat, és que et penses que això és un restaurant? Tu saps el fart de córrer que m’he fet per fer el dinar i que el tinguis a punt? I m’ho agraeixes així?”

 

Si ens prenem uns moments per respirar, a vegades moooolt profundament depèn del dia que haguem tingut, i MIRAR més enllà del seu comportament potser podrem VEURE que el dinar no és la causa del seu comportament. Pot ser que el seu matí haig “set de merda” ,com dirien els  adolescents de casa, que hagin tingut una discussió a classe, que s’hagin sentit humiliats en alguna situació, que tinguin gana, calor i son (sí, encara que siguin adolescents, aquestes coses els afecten i molt, a mi encara em passa a vegades…).

Pot ser que necessitin…..què poden estar necessitant? Sabeu que solo dir que no existeixen varetes màgiques, que no hi ha cap manera d’aconseguir que una altra persona faci alguna cosa que nosaltres volem per art de màgia.

 

La idea és CONNECTAR amb ellxs

ESCOLTAR amb els ulls

VEURE amb les orelles

i SENTIR amb el cor

I respirar

RESPIRAR

respirar

com si ens en depengués la VIDA

 

 I OBSERVAR què li està passant al meu fill@. Posar nom al que pot estar sentint, permetre que ho senti i acompanyar-lo en el camí.

“ah, veig que t’imaginaves que hi hauria una altra cosa per dinar i que no t’ha fet gens de gràcia veure el que hi ha”

Si veig una cara vermella i unes aixelles suades puc intuir que té calor:

“i has passat molta calor, et vols refrescar una mica mentre et porto un got d’aigua fresca o prefereixes dinar primer i descansar després?”

 

Potser no podrem resoldre ni fer allò que ens estan demanant (realment només tinc això per dinar i no tinc temps ni ganes de cuinar res més) però sí que podrem acompanyar-los en el que estan sentint. Potser el que realment necessita és una cara amiga, que escolti, que entengui (més enllà de les queixes sobre el menú) que es sent confús, enfadat i que necessita expressar-ho. Simplement alliberar-se de tot allò que l’ha estat carregant durant el matí, saber que l’escoltem sense opinar, aconsellar, cridar ni fer retrets….

 

Potser el que necessita és que hi siguem de veritat i que mirem de veritat

 

Darrera de cada comportament hi ha una NECESSITAT

 

Parlem-ne?

ELS MEUS FILLXS ES BARALLEN

Ja som a la primera setmana de setembre.

Estàs resant perquè sigui el dia 12 de setembre i comenci l’escola?

Abans de capficar-te en el que encara ha d’arribar, digue’m, se t’ha fet llarg l’estiu?

Probablement el vas començar amb moltes ganes de disfrutar de temps lliure, de sol, aigua, bona companyia.

Foto feta per la meva filla i penjada amb el seu permís.

Potser també la idea era aprofitar aquest temps per fer tot allò que no tens temps de fer amb la família durant l’any.

 

I estar pels filxls, i jugar amb ellxs, i…mirar com es barallen, i intentar aturar les baralles, i cridar perquè parin de barallar-se, i perdre els papers i respirar per recuperar-los, i…

 

I és que els meus fillxs es barallen, sí, i a vegades es barallen molt. I sovint em posa a mil que ho facin, voldria que s’avinguessin, que juguessin junts, que els vingués de gust passar estones plegats. I la realitat no sempre és com jo voldria. Amb el temps he après dues coses sobre les baralles:

  • una, que el conflicte i les baralles són font de vida, no hi ha vida sense conflicte
  • dues, que quan més m’hi fico i intento parar-les, més grans i intenses es tornen.

I és que negar sentiments i emocions fa que s’intensifiquin.

I quan intento arbitrar en les seves baralles resulta que acabo fent de jutge de manera que inevitablement decanto la balança a favor d’unx i, en conseqüència, en contra de l’altre.

El que rep la sentència favorable es sent poderós i superior al que “ha perdut”, i el que la té en contra es sent humiliat i s’enrabia amb l’altre i, de pas,  amb mi perquè no li he fet costat:

“ostres mama! És que sempre estàs de part d’ell/a! L’última vegada ja va triar ell@, ara em toca a mi!! Mamaaaaaa!”

D’acord, doncs què faig? Deixo que facin el que vulguin? Que es peguin fins que es facin mal? (el meu pare em deia “mateu-vos però no us feu sang”).

Tot i que ja sabeu que solo dir que, qui més coneix als vostres fillxs sou vosaltres i que jo no sóc qui per dir-vos què heu de fer, sí que us vull dir que en aquests casos va molt bé utilitzar sobretot un dels cinc sentits dels quals parlava Carles Capdevila , el sentit comú.

Segons el grau de “perill” de la situació ens podem mantenir al marge i pensar que, a través dels conflictes i baralles amb els germans, els nostres fillxs estan aprenent a relacionar-se a la vida.

Quan el nivell de la situació augmenta és moment d’intervenir que no vol dir, en cap cas, fer de jutge. Podem intervenir atenent el que sent un@ i el que sent l’altr@, cadascú té el seu propi punt de vista, i tots són legítims! Els nostres fillxs (i nosaltres) sentim el que sentim, això no ho podem evitar, la qüestió és què fem amb això que sentim.

El conflicte és font de vida

La nostra funció com a mares i pares és acompanyar-los mentre expressen aquesta emoció que estan sentint d’una manera que no ataqui a l’altre.

I, si hi ha atac, atendre a qui ha rebut sense atacar a l’atacant.

Un cop atès  podem acompanyar a qui ha atacat i ajudar-lx a adonar-se del seu comportament, escoltar de veritat què és el que estava sentint en aquell moment i  veure què pot fer per tal de fer sentir millor a  qui ha rebut l’agressió.

Parlem-ne?

 

VULL QUE EL MEU FILLX SIGUI FELIÇ

Estic convençuda que si us demano què voleu per als vostres fills em direu un rotund QUE SIGUIN FELIÇOS! Sí, i que pateixin el mínim possible, que no passin per les situacions doloroses que hem patit nosaltres . Sobretot, que a ellxs no els passi això!

Photo by Ekaterina Kartushina on Unsplash

És natural que les mares i els pares evitem sentiments dolorosos i tristos. És molt dur per a nosaltres sentir com els nostres fillxs expressen ressentiment, ràbia, confusió o desànim. No podem suportar veure’ls patir (recordeu, volem per sobre de tot QUE SIGUIN FELIÇOS).

Així doncs, amb la millor de les nostres intencions neguem els seus sentiments i els imposem la nostra lògica d’adults, els volem ensenyar la manera “correcta” de sentir.

”no ploris, que no passa res”

”millor que us ho hagueu deixat, aquest noi no fa per tu, ja en trobaràs un altre”

”“no val la pena que t’hi amoïnis, és una ximpleria!”

 

Sovint també ens resulta més fàcil posar límits que no pas aplicar-los. A vegades ens sentim temptats a ser flexibles quan els fillxs desafien les normes, altre cop volem que SIGUIN FELIÇOS! Quan ens neguem a saltar-nos una norma pot ser que els nostres fillxs tinguin actituds que ens facin sentir culpables de dir NO.

Com que volem, per enèsima vegada, que SIGUIN FELIÇOS, ens agradaria concedir-los tooooots els seus desitjos. Per això ens torna a costar dir NO, i ens frustrem i ens enfadem quan ens demanen allò que no podem o no volem donar. Per això mateix, sovint acabem dient NO d’una manera severa o autoritària.

Com que volem que SIGUIN FELIÇOS probablement comprarem més joguines o regals dels que creiem necessaris, o els deixarem fer o menjar coses que creiem que en excés no són bones per la seva salut, o els permetrem actituds que no ens agraden i ens fan sentir incòmodes…

Però resulta que si volem que SIGUIN FELIÇOS és útil que els escoltem de veritat, que entenguem què senten de veritat  i que els mirem de veritat .

Que pensem en el fet que és realment difícil complir moltes normes, de manera que a vegades és útil prioritzar què és realment important per a nosaltres i intentar posar-ne tan poques com sigui possible.

I que podem aprendre a dir NO de manera més útil, concedint en la fantasia allò que no podem concedir en la realitat. I és que als nens els costa distingir entre una necessitat i un desig.

Parlem-ne?

LA RÀBIA

La ràbia és potser una de les emocions més controvertides. Em fa l’efecte que no m’equivocaré de gaire si dic que, a la majoria de nosaltres, ens han ensenyat que no està bé mostrar la ràbia. No és correcte ni socialment acceptable enfadar-nos, probablement ens han fet sentir culpables per estar enfadats i ens han dit que gairebé era un pecat expressar-ho. Estar enfadada a casa meva no era un delicte menor; era directament un crim.

 

D’acord, doncs què fem amb la ràbia? Si no la podem expressar perquè no queda bé (i segons com la manifestem podem arribar a fer mal als altres) què en fem, ens l’empassem? Fem veure que no estem enfadadxs quan per dintre estem que mosseguem?

 

Amb els nostres fillxs intentem ser pacients; de fet sovint ho intentem ser tant que acabem per explotar. Com que ens fa por que la nostra ràbia els pugui perjudicar ens aguantem, igual que aguantem la respiració sota l’aigua. Ens els dos casos, però, la nostra capacitat d’aguantar és força limitada (no és gaire útil empassar-se-la….)

 

La ràbia, com el refredat, és un tema recurrent. Potser no ens agrada sentir-la o expressar-la, però no la podem ignorar. Si ens hi fixem, sovint sabem què ens fa enfadar (les situacions són predictibles) tot i això la ràbia sol aparèixer de manera sobtada i inesperada. Encara que duri poca estona, aquest moment ens pot semblar etern.

 

Quan perdem els papers, actuem com si haguéssim perdut el seny. Diem i fem coses que no desitjaríem ni als nostres enemics. Cridem, insultem i ataquem. Quan ja hem explotat ens sentim culpables i ens prometem no fer-ho mai més. Però la ràbia torna a aparèixer…

 

Aquesta afirmació de “no ho tornaré a fer més” sovint és poc útil i sembla que atia més el foc, quan més  aguanto la respiració més forta és la inspiració que haig de fer després…

 

La ràbia, com l’aigua desbocada, no es pot aturar, és un fet que cal reconèixer i estar preparats per gestionar-la. Una casa en pau no depèn d’un canvi sobtat carregat de bona intenció per part de tots. Però sí que depèn d’una comunicació respectuosa que, metòdicament i a base de pràctica, ajudi a reduir les tensions abans que aquestes ens portin a explotar.

 

Les mares i pares emocionalment saludables no són santxs. Són conscients que estan enfadadxs i ho respecten, utilitzen aquesta emoció com una font d’informació per poder saber què els preocupa. D’aquesta manera les seves paraules i els seus sentiments són congruents.

 

A l’educació dels fillxs hi ha un lloc pels pares que s’enfaden. Podem expressar que estem enfadats sense atacar la seva personalitat o el seu caràcter de manera que els fem d’exemple sobre com expressar la ràbia sense perill.

 

Expressar la ràbia de manera que suposi

una mica d’alleugeriments als pares i mares,

una mica de perspicàcia als fillxs

i cap efecte secundari a uns ni als altres

Haim G.Ginott

                                                                                  

 

Evidentment no es tracta de renyar als fillxs davant d’altres persones ja que fa que es sentin pitjor, reaccionin pitjor i, per tant, és possible que encara ens enfadem més.

Hi ha una relació directa entre com es sent un nenx i com es comporta

 

No ens interessa crear o allargar onades de ràbia, desafiament, represàlies o venjança. Al contrari, volem poder-nos explicar i, a l’hora, permetre que els núvols de la tempesta s’evaporin.

 

Per mirar de preparar-nos pels moments de tensió podem aprofitar els moments de pau i reconèixer que:

 

  • Podem acceptar que a vegades ens enfadem amb els nostres fillxs
  • Tenim dret a enfadar-nos sense culpa ni vergonya, sentim el que sentim
  • Sempre que no perjudiquem a ningú, tenim dret a expressar el que sentim. Podem expressar la nostra ràbia sense atacar el caràcter o la personalitat dels fillxs.

Podem expressar la nostra ràbia sense atacar el caràcter o la personalitat dels nostres fillxs

 

Parlem-ne?

A VEGADES PENSO QUE JA NO PUC MÉS

 

El fet de ser mare té una gran quantitat de recompenses que, tal i com deia la meva mare, valen més que tot l’or del món. Una mirada, una abraçada d’aquelles que estoven el cor, un fart de riure fent una muntanya de mares, pares i fillxs a sobre del nostre llit, un concert de bateria  improvisat….

 

I també, el fet de ser mare té una altra gran quantitat de moments de supervivència, moments en els quals penso que ja no puc més.

Us heu fixat que els nenxs trien els pitjors moments per muntar un “sidral” o que fan una rabieta en les situacions més inoportunes? Quan hem d’anar a una reunió de l’escola, a un curs de la feina, quan hi ha alguna visita a casa o estem parlant per telèfon (estic convençuda que mai, mai, mai els vostres fillxs us han vingut a explicar o a demanar alguna cosa quan esteu parlant per telèfon, oi que no?). JUST QUAN NO TENIM DISPONIBILITAT PER ELLXS!! El tema és que no podem deixar de fer tota aquesta colla de coses per evitar la rabieta, normalment quan es produeix és possible que ja faci molta estona que sent que no estem prou atents amb ellx.

Probablement, abans de tenir fillxs moltxs de nosaltres pensàvem que els nenxs només ploraven quan tenien gana, son o anaven brutxs, sobretot nadons molt petits. Després neixen els fillxs i quan ja hem esgotat totes aquestes possibilitats i el nostre fillxcontinua plorant apareixen les preguntes “perquè plora? Què li passa?”. En aquest moment és quan  podem sentir esgotament i frustració.

Els nenxs ens reclamen constantment i, a vegades, ens sentim sense espai per cobrir les nostres pròpies necessitats personals i de parella. Ens fa por ser absorbits per les seves necessitats…”i jo què?? Quan és el meu moment?”

 I és que educar-los i cuidar-los requereix una entrega física i emocional que sovint és més gran de la que estem preparats per donar. Cal tenir en compte que  arriben al món sense cap mena d’autonomia. Fins als 9 mesos, més o menys, i això els que gategen, no són capaços de desplaçar-se per ellxs mateixos/es, depenen de nosaltres per la seva supervivència i suport emocional i ens necessiten per tal que els fem de mitjancers entre allò que senten i el que perceben a fora.

Els nenxs necessiten braços, mirada, contenció, connexió amb els seus ritmes

 

A més d’entendre el que necessiten, també ens cal la disposició emocional per oferir-los-ho.

 

Parlem-ne?

LA TORNADA A L’ESCOLA

Ara que fa uns dies que ja han tornat a l’escola, em paro, respiro i penso. Recordo que, quinze dies enrere, la meva filla em va dir “quines ganes que tens que anem a l’escola, eh?”

En tenia, en tinc, de ganes?

Photo by Aaron Burden on Unsplash

Mentre penso m’adono de les coses que han canviat al llarg d’aquests anys d’inici de curs. I penso en com explicava en Carles Capdevila les diferències entre els seus fillxs, els que eren adolescents i els que no.

 

 

 

Quan els meus fillxs eren petits volien que els acompanyés a l’escola, sobretot el primer dia; ara que són adolescents, no.

Els encantava trobar-me a la porta de l’escola a la una i a les cinc, ara no!

Em demanaven que jugués amb ellxs, ara menys.

Volien veure qualsevol pel·lícula de dibuixos asseguts junts al sofà, ara no.

Fer els àpats junts era una festa, ara la festa és que els deixem menjar solxs.

A vegades sento una mena de nostàlgia, trobo a faltar aquelles passejades amb la bici per anar una estona al parc o bé per continuar fins a les taules de fusta que hi ha abans d’arribar a la via del tren. Aquells berenars de llet amb xocolata dins del termos, l’aventura  d’abocar la llet al got sense haver de treure’n el tap!

A vegades, en canvi, sento una mena de descans quan els veig autònomxs i independents. Quan compartim converses i moments de bogeria de riure.

Ser mare deu ser això, un vaivé de sentiments oposats, d’adaptació als canvis i als nous rols que m’esperen. Un vaivé de trobades i distàncies, de diàleg i de discussió. Un vaivé de vida.

SER MARE

Jo era una mare fantàstica abans de tenir fillxs. Em considerava una experta a l’hora d’analitzar perquè hi havia problemes a les altres famílies, i després van néixer els meus fillxs. Uns éssers petitons que m’imitaven (i encara ho fan a vegades) i em seguien a tot arreu.

 

Photo by Vishnu Nishad on Unsplash

Els pares, encara que no vulguem o no en siguem conscients, som el model dels nostres fillxs. Durant la primera part de la infància no podem evitar afectar-los ja que ho fem amb la nostra sola presència perquè no podem evitar comunicar. Ellxs capten tots els sentiments, pensaments i preocupacions que passen al nostre món interior de manera que se les fan pròpies i ens les van reflectint constantment.

 

Observen instintivament les decisions que prenem, les llibertats i els plaers que ens permetem, les capacitats que desenvolupem, les aptituds i actituds que ignorem i les normes que seguim. Fan de testimoni de la nostra felicitat o tristesa, tensió nerviosa o serenitat, alegria de viure o angoixa i, a més, experimenten totes aquestes emocions com si les rebessin a través d’un cable subterrani. Són el nostre mirall involuntari, perceben el nostre món intern i amb les seves conductes, ens mostren la incongruència entre el que fem, el que pensem, el que diem i el que sentim.

 

Ser mare o pare és un dels actes de coratge més gran que algú pot arribar a tenir.