ELS MEUS FILLXS ES BARALLEN

Ja som a la primera setmana de setembre.

Estàs resant perquè sigui el dia 12 de setembre i comenci l’escola?

Abans de capficar-te en el que encara ha d’arribar, digue’m, se t’ha fet llarg l’estiu?

Probablement el vas començar amb moltes ganes de disfrutar de temps lliure, de sol, aigua, bona companyia.

Foto feta per la meva filla i penjada amb el seu permís.

Potser també la idea era aprofitar aquest temps per fer tot allò que no tens temps de fer amb la família durant l’any.

 

I estar pels filxls, i jugar amb ellxs, i…mirar com es barallen, i intentar aturar les baralles, i cridar perquè parin de barallar-se, i perdre els papers i respirar per recuperar-los, i…

 

I és que els meus fillxs es barallen, sí, i a vegades es barallen molt. I sovint em posa a mil que ho facin, voldria que s’avinguessin, que juguessin junts, que els vingués de gust passar estones plegats. I la realitat no sempre és com jo voldria. Amb el temps he après dues coses sobre les baralles:

  • una, que el conflicte i les baralles són font de vida, no hi ha vida sense conflicte
  • dues, que quan més m’hi fico i intento parar-les, més grans i intenses es tornen.

I és que negar sentiments i emocions fa que s’intensifiquin.

I quan intento arbitrar en les seves baralles resulta que acabo fent de jutge de manera que inevitablement decanto la balança a favor d’unx i, en conseqüència, en contra de l’altre.

El que rep la sentència favorable es sent poderós i superior al que “ha perdut”, i el que la té en contra es sent humiliat i s’enrabia amb l’altre i, de pas,  amb mi perquè no li he fet costat:

“ostres mama! És que sempre estàs de part d’ell/a! L’última vegada ja va triar ell@, ara em toca a mi!! Mamaaaaaa!”

D’acord, doncs què faig? Deixo que facin el que vulguin? Que es peguin fins que es facin mal? (el meu pare em deia “mateu-vos però no us feu sang”).

Tot i que ja sabeu que solo dir que, qui més coneix als vostres fillxs sou vosaltres i que jo no sóc qui per dir-vos què heu de fer, sí que us vull dir que en aquests casos va molt bé utilitzar sobretot un dels cinc sentits dels quals parlava Carles Capdevila , el sentit comú.

Segons el grau de “perill” de la situació ens podem mantenir al marge i pensar que, a través dels conflictes i baralles amb els germans, els nostres fillxs estan aprenent a relacionar-se a la vida.

Quan el nivell de la situació augmenta és moment d’intervenir que no vol dir, en cap cas, fer de jutge. Podem intervenir atenent el que sent un@ i el que sent l’altr@, cadascú té el seu propi punt de vista, i tots són legítims! Els nostres fillxs (i nosaltres) sentim el que sentim, això no ho podem evitar, la qüestió és què fem amb això que sentim.

El conflicte és font de vida

La nostra funció com a mares i pares és acompanyar-los mentre expressen aquesta emoció que estan sentint d’una manera que no ataqui a l’altre.

I, si hi ha atac, atendre a qui ha rebut sense atacar a l’atacant.

Un cop atès  podem acompanyar a qui ha atacat i ajudar-lx a adonar-se del seu comportament, escoltar de veritat què és el que estava sentint en aquell moment i  veure què pot fer per tal de fer sentir millor a  qui ha rebut l’agressió.

Parlem-ne?

 

VULL QUE EL MEU FILL SIGUI FELIÇ

Photo by Ekaterina Kartushina on Unsplash

Estic convençuda que si et demano què vols per als teus fills em diràs un rotund QUE SIGUIN FELIÇOS! Sí, i que pateixin el mínim possible, que no passin per les situacions doloroses que hem patit nosaltres . Sobretot, que a ells o elles no els passi això!

 

És natural que les mares i els pares evitem sentiments dolorosos i tristos. És molt dur per a nosaltres sentir com els nostres fill@s expressen ressentiment, ràbia, confusió o desànim. No podem suportar veure’ls patir (recordeu, volem per sobre de tot QUE SIGUIN FELIÇOS).

Així doncs, amb la millor de les nostres intencions neguem els seus sentiments i els imposem la nostra lògica d’adults, els volem ensenyar la manera “correcta” de sentir.

”no ploris, que no passa res”

“no val la pena que t’hi amoïnis, és una ximpleria!”

 

Sovint també ens resulta més fàcil posar límits que no pas aplicar-los. A vegades ens sentim temptats a ser flexibles quan els fill@s desafien les normes, altre cop volem que SIGUIN FELIÇOS! Quan ens neguem a saltar-nos una norma pot ser que els nostres fillxs tinguin actituds que ens facin sentir culpables de dir NO.

Com que volem, per enèsima vegada, que SIGUIN FELIÇOS, ens agradaria concedir-los tooooots els seus desitjos. Per això ens torna a costar dir NO, i ens frustrem i ens enfadem quan ens demanen allò que no podem o no volem donar. Per això mateix, sovint acabem dient NO d’una manera severa o autoritària.

Com que volem que SIGUIN FELIÇOS probablement comprarem més joguines o regals dels que creiem necessaris, o els deixarem fer o menjar coses que creiem que en excés no són bones per la seva salut, o els permetrem actituds que no ens agraden i ens fan sentir incòmodes…

Però resulta que si volem que SIGUIN FELIÇOS és útil que els escoltem de veritatque els mirem de veritat i que entenguem què senten de veritat  i  .

Que pensem en el fet que és realment difícil complir moltes normes, de manera que a vegades és útil prioritzar què és realment important per a nosaltres i intentar posar-ne tan poques com sigui possible.

I que podem aprendre a dir NO de manera més útil, concedint en la fantasia allò que no podem concedir en la realitat. I és que als nens els costa distingir entre una necessitat i un desig.

Parlem-ne?

SER MARE

Jo era una mare fantàstica abans de tenir fillxs. Em considerava una experta a l’hora d’analitzar perquè hi havia problemes a les altres famílies, i després van néixer els meus fillxs. Uns éssers petitons que m’imitaven (i encara ho fan a vegades) i em seguien a tot arreu.

 

Photo by Vishnu Nishad on Unsplash

Els pares, encara que no vulguem o no en siguem conscients, som el model dels nostres fillxs. Durant la primera part de la infància no podem evitar afectar-los ja que ho fem amb la nostra sola presència perquè no podem evitar comunicar. Ellxs capten tots els sentiments, pensaments i preocupacions que passen al nostre món interior de manera que se les fan pròpies i ens les van reflectint constantment.

 

Observen instintivament les decisions que prenem, les llibertats i els plaers que ens permetem, les capacitats que desenvolupem, les aptituds i actituds que ignorem i les normes que seguim. Fan de testimoni de la nostra felicitat o tristesa, tensió nerviosa o serenitat, alegria de viure o angoixa i, a més, experimenten totes aquestes emocions com si les rebessin a través d’un cable subterrani. Són el nostre mirall involuntari, perceben el nostre món intern i amb les seves conductes, ens mostren la incongruència entre el que fem, el que pensem, el que diem i el que sentim.

 

Ser mare o pare és un dels actes de coratge més gran que algú pot arribar a tenir.